Fa ja un parell de mesos que es va destapar un altre cas d’infiltració, el 4t de l’any. Fa molt que no vèiem això. Pot ser que en realitat se’ns hagi oblidat que la repressió utilitza moltes i molt diverses eines i que infiltrar policies en moviments polítics és una de les més antigues que hi ha. Ja sigui per innocència, per falta de cultura política o simplement perquè no ens creiem les nostres pròpies pràctiques, sembla que haguéssim bandejat del nostre imaginari quotidià aquest tipus d’atacs directes com són l’ús d’infiltrats, confidents, acusetes…
València, Barcelona, Madrid… i no fa tant, Sevilla, són els llocs en els quals varies companyes han estat capaços d’identificar diferents policies infiltrats i, gràcies a les investigacions publicades a la Directa, entre altres, hem pogut saber més detalls d’ells. No fa tant, també aquest mitjà, publicava un intent de la Policia Nacional de reclutar a un company que havia sofert repressió i al qual li oferien que es convertís en confident; en aquest cas el company es va trobar amb què tenia les eines, el suport i les forces per a exposar-lo. No sempre és així, no sempre tenim ni eines ni forces.
Per això, arran de les anàlisis més o menys treballats que s’han anat publicant, i sobretot a causa de la infinitat d’opinions i crítiques a l’aire que s’han llançat, ens agradaria fer algunes petites reflexions, o més aviat una autocrítica, com a part d’aquest moviment difús del qual ens sentim membre, i també perquè encara que creiem que tenim unes bases comunes, no obstant això, en moments com aquests ens adonem que pot ser que no compartim tants principis.
La primera és que, abans de res i sobretot, la nostra millor eina és la solidaritat, directa, sincera i sense esquerdes. La solidaritat amb totes aquelles persones afectades i amb tots els grups que després d’això es veuran forçats a refer llaços pràctics i emocionals. Solidaritat sense qüestionar la «suposada efectivitat» d’aquests infiltrats, sense riure’ns de nuestres companyes, sense creure’ns que nosotres ho haguéssim fet millor.
Distanciar-nos creant divisions entre aquelles que ens reconeixem i sentim com a part d’un mateix entorn és un dels efectes que busquen aquest tipus d’atacs repressius. A moltes ens ressona aquest distanciament ja marcat en uns altres temps i altres lluites, de l’okupa bo a l’okupa dolent, passant per la dicotomia entre «pacífic» i «violent» o el suport en funció de si es considera o no un «muntatge». En tots aquests casos la defensa dels companyes es veu supeditada a la suposada «validesa» de les lluites o les resistències desenvolupades per aquestes, a vegades per por, a vegades per valorar més les diferències que no les lluites comunes, i moltes altres vegades per ceguesa.
No volem entrar aquí en un debat sobre si cal denunciar o no quan l’Estat comet il·legalitats, ni què és un muntatge o què no ho és, o si cal parlar de legalitat o legitimitat. Nosotres apostem per no utilitzar el discurs de la legalitat, és a dir, deixar d’afirmar que okupar, manifestar-se, ser antifeixista…. no és delicte. La major part de les nostres lluites i les eines que utilitzem són il·legals, i això no les converteix en il·legítimes. La legalitat no és el nostre àmbit de lluita, cosa que no significa que no sigui vàlid per a unes altres o en altres moments, però la resistència social marca la seva pròpia legitimitat. Per això creiem que és necessari que recuperem diverses línies comunes: una és que la solidaritat és la nostra millor arma activa i sense condicions. L’altra, i que necessita molta feina comuna, és que ens falta cos polític, sentir-nos que és una lluita comuna, una construcció col·lectiva de grups i individualitats diferents que, sense deixar de treballar les nostres diferències i defensar les nostres línies, donem en moments com aquests una resposta solidària, sense peròs, sense condicions.
Distanciar-nos creant divisions entre aquelles que ens reconeixem i sentim com a part d’un mateix entorn és un dels efectes que busquen aquest tipus d’atacs repressius. A muches ens ressona aquest distanciament ja marcat en uns altres temps i altres lluites, de l’okupa bo a l’okupa dolent, passant per la dicotomia entre «pacífic» i «violent» o el suport en funció de si es considera o no un «muntatge». En tots aquests casos la defensa dels compañeres es veu supeditada a la suposada «validesa» de les lluites o les resistències desenvolupades per aquestes, a vegades per por, a vegades per valorar més les diferències que no les lluites comunes, i moltes altres vegades per ceguesa.
Per als qui tenien un tracte més pròxim amb els agents infiltrats recentment destapats a Barcelona, València i Madrid, confirmar que aquestes persones eren policies suposa un important xoc personal. La utilització de la violència sexual des de l’estat agreuja el sentiment d’incertesa i de ràbia. A nivell personal ens genera por, culpa i dubte. Pensar que la infiltració dels cossos de seguretat en les nostres vides, encara que no coneguem encara les seves conseqüències judicials, és innòcua, és un error, i només aconsegueix invisibilitzar les conseqüències i els objectius d’aquesta mena d’accions. Perquè no sols els actes de l’Estat tenen efecte en les nostres lluites, sinó que és major encara l’impacte de la resposta que donem nosotres, i particularment com tractem a les nostres companyes.
Totes les persones que han estat enganyades tenien relacions de confiança, individuals o com a part d’un col·lectiu, i a cadascuna l’afectarà d’una manera. Jerarquitzar els suports en funció del tipus de relacions, pot provocar que s’invisibilitzi i menystingui les vivències de totes aquelles persones que van tenir relacions pròximes amb els policies infiltrats. No, no ens fa mal per igual a tothom, no totes ho vivim de la mateixa manera, però ens afecta a totes. Així que si cal fer crítica comencem per mirar-nos a nosaltres mateixes, fer autocrítica i sortir cap a fora a restaurar i teixir xarxes de confiança i repensar de quina manera minimitzem aquest impacte. I diem minimitzar perquè no pot ser d’una altra manera. La repressió és aquí, podem prevenir gran part, podem mitigar els seus efectes en el col·lectiu i el personal, podem aprendre… però, tot aquell que s’enfronti en un grau o un altre a l’Estat i el poder rebrà atacs. I això comporta dolor individual i col·lectiu.
La segona reflexió és que aquest tipus de respostes mostra clarament dues coses: que el masclisme continua xopant cada part dels nostres moviments i que hi ha hagut veus que han culpabilitzat ràpidament a les persones (dones cis) que han tingut relacions sexoafectivas amb un dels policies infiltrats, en comptes de qüestionar quins valors i actituds han permès que pogués relacionar-se en els nostres entorns d’una manera tan fàcil.
Les rialletes de saló sobre els gustos de les nostres companyes i infantilitzar i qüestionar a les que han sofert aquesta violència per part de l’Estat afirmant implícitament que la resta l’hauríem fet millor, és ajudar a la repressió. Des del nostre punt de vista, pontificar en xarxes socials o en el bar, sense fer autocrítica ni anàlisi de com podem fer-lo millor, només busca la morbositat i situar-nos moralment per sobre de la resta, generant dolor i ruptures.
Els quatre casos d’infiltració policial que han sortit a la llum en l’últim any han caigut en entorns molt diversos: veïnals, anarquistes, independentistes, feministes, etc. Assenyalar a altres col·lectius, persones o entorns com a pitjors o menys vàlids que el propi, simplement per haver tingut la sort que aquesta vegada no ha caigut tan a prop, és no adonar-se que quan de repressió estatal es tracta, estem en el mateix costat de la trinxera, i implícitament convertir-se en còmplice d’aquesta repressió. Ni les organitzacions més hermètiques de la història ni les militants més compromeses, han estat ni estaran mai lliures de sofrir una infiltració policial. Així que fem-nos un favor, i no li seguim el joc a l’aparell repressiu de l’estat.
Els infiltrats han entrat per la porta que els moviments socials deixem oberta per a poder relacionar-nos amb altres sectors, tant de la dissidència com no; porta mitjançant la qual intentem que les nostres pràctiques i discursos arribin i contagiïn a més gent. Tot això facilita la infiltració? Pot ser que sí. Considerem que tenir aquests espais és una eina necessària? També. Davant això, posant-ho tot en una balança, volem continuar generant espais oberts perquè tothom pugui acostar-se a les nostres pràctiques i manera de pensar, assumint implícitament que podran venir policies infiltrats, igual que assumim que la repressió és part de la lluita. I clar que en tot aquest debat també cal parlar de la festa i les drogues, de la informalitat dels grups, de la falta de formació… Però llavors generem els espais col·lectius per a parlar-ho, per a reforçar la cultura de la seguretat en els nostres entorns i per a estar preparades per a la següent, perquè si no tot això es converteix en un simple i dolorosa tafaneria.
La policia no és ximple i no ha fet això a cegues. Obvi que no li costa res fer-ho, té mitjans, oportunitats i raons per a això. Que no són els més llestos? Doncs tampoc; Que amb tots els mitjans que tenen podrien fer-ho millor? Pot ser que sí, però no serem nosotres els que ajudem al fet que millorin les seves eines repressives, com tampoc basem les nostres propostes polítiques en l’enduriment de les lleis. Són les seves eines, no les nostres.
Sembla que ens sentim millor quan controlem tota la informació, quan creiem que coneixem el com, el quan i el per què i, a més, els autentiquem, els donem la nostra aprovació. S’infiltren només per a buscar informació en llocs considerats «perillosos»? I què és perillós? Històricament s’han infiltrat en assemblees d’estudiants, treballadors, 15-M, moviments contra la presó, famílies de presos… L’objectiu d’aquestes infiltracions és afeblir els moviments i lluites? Sí, també recollir tot tipus informació (social, econòmica, emocional…), utilitzant tots els mitjans que poden desenvolupar, el xantatge, la pressió, l’engany, la violència sexual… Que a nosotres no ens sembli perillós o important alguna cosa no significa que no ho sigui.
Hi ha gent que s’ha fet confident perquè tenia causes pendents, o perquè s’ha enfonsat quan li van fer xantatge amb coses personals. Aquesta recollida d’informació pot facilitar detencions, registres i processos judicials, també pot ajudar a fer un mapa molt complet de totes les relacions que hi ha en els grups i les seves maneres de treballar. I al seu torn tot això provocarà desconfiança, aïllament i polarització. Són accions selectives que busquen trencar les xarxes i aïllar als col·lectius. Que existeixin infiltrats, acusetes, secretes és part de l’estratègia de l’estat i al llarg de la història han desenvolupat diferents eines, però els infiltrats i els confidents sempre han estat part de les xarxes teixides per la repressió. Hem d’assumir que és una realitat que sempre ha estat aquí. Però davant aquesta situació repensem de quina manera ens protegim i com reforcem les nostres xarxes al mateix temps que continuem sent permeables a l’entrada de persones de fora dels nostres cercles. Fem-li un volt a com protegir-nos, cuidar-nos, fer-nos més forts, ajuntis i per separat.
Hi ha milers de maneres de respondre com moltes són les lluites. Hi haurà qui decideixi tirar amb una querella criminal buscant que les vies judicials entorpeixin el treball policial, que hagin de donar voltes per a veure com s’infiltren, o que hi hagi proves o recerques que ja no puguin presentar o que no puguin acabar… Encara que creiem que les querelles per si soles no canviaran res, d’entrada perquè la policia no és reformable, només és destructible, això no vol dir que no s’utilitzin aquestes eines per a limitar o intentar reparar part del mal que han fet. Especialment de cara a altres companyes que poden ser també l’objectiu d’infiltracions i que tal vegada així poden preparar-se i/o tenir exemples d’altres maneres de respondre. Que cadascuna busqui la seva via.
Dèiem abans que hem de recuperar, més que mai, el discurs de la legitimitat. Són lluites legítimes, és igual si són legals o no. Cometem il·legalitats cada dia per a obrir espais, crear xarxes, viure millor. Ells també, per a reprimir millor, per a tapar-se els uns als altres. No justifiquem la seva tasca amb el lema de «ens tracten com a terroristes» perquè en fer-ho estem comprant el seu discurs i justificant que li ho facin a otres. És la seva funció, no pot haver-hi una «policia millor».
Nostres són el carrer, l’autoorganització i la construcció de xarxes. La legalitat, si algú la vol lluitar, que ho faci l’esquerra institucional i, ja que ho han triat com a camí, que qüestionin i sancionin les pràctiques il·legals d’aquelles amb les quals es troben en el Parlament. Nosaltres defensem les nostres pràctiques, il·legals o no, que sustenten la dissidència social: l’organització, l’autodefensa, l’okupació, la defensa activa, pacífica o violenta del territori, la llengua… millorant les nostres eines, mantenint les que ara són útils i creant noves. Que qualsevol persona pugui acostar-se a un sindicat d’habitatge, a una assemblea antifeixista o una activitat d’arts marcials en un CSO… és en gran part la raó de ser d’aquestes activitats polítiques que permeten difondre les idees i traslladar-les més enllà dels nostres cercles.
Seguim al carrer, en els nostres espais, reforçant totes aquestes lluites que no són una, sinó que són múltiples i estan unides entre si, en les seves opressions i les seves interseccions. És en elles on construïm el món que volem. Tot el creat fins ara, i durant segles de lluita social és terreny fèrtil. Continuem conreant en ell.
Com diuen altres companyes, la que vulgui cremar que cremi, la que no vulgui que no destorbi, però entre nosotres, respecte i solidaritat.
Enfront de la repressió, amor a todes els compañeres i col·lectius afectats.